Quan la llum de la cigarreta s’apaga

La llum de la cigarreta ja no hi és.

L’estampa d’ella, al silló oreller, mirant la televisió i amb una cigarreta encesa ja no la tornarem a veure.

Més enllà del que pugui semblar un dia trist, avui és un dia per sentir-se orgullós d’ella, de l’àvia Àurea, de la besàbia, de la mare de ma mare.

Ha viscut 100 anys, quatre mesos i vuit dies exactament i els ha viscut sempre envoltada de la gent que l’estimava .Se n’ha anat sense fer soroll, en pau, adormida com la vaig trobar ahir pel matí al seu llit.

L’àvia si d’una cosa li agradava presumir era de família… i el fet de tenir-nos tant a prop -ella vivia al principal- i nosaltres al primer-, va ser clau per a una relació única.

Vidua fa 16 anys, la pèrdua del meu avi Ramon va ser un cop dur. Eren una parella extraordinària. Ella, tot un geni, ell, un simpàtic que ja l’havia enamorat anys enrere i que va tornar a enamorar-la quan el meu avi va quedar vidu per primer cop.

L’Àurea havia nascut a Palau d’Englesola, a Lleida. Tenia tres germans: un capellà, una monja i un empresari d’èxit. De tots n’estava super orgullosa, però si per algú sentia devoció va ser pel tiet Rogeli. El maleït càncer se’l va endur quan encara tenia molt a dir…

Havia treballat molts anys a Telefònica. La guerra li va dur la seva part de desgràcia, perquè va quedar vidua del seu primer marit, però anys més tard, tornaria amb el seu gran amor, l’avi Ramon. Una bonica història de retrobaments en temps convulsos que ara té un final allà on sigui que es retrobin.

La pèrdua del seu fill Ramon també va ser un cop duríssim, però més a nivell familiar, ja que ella, per sort de tots, començava a tenir una memòria selectiva, i com el meu oncle estava constantment viatjant, sempre li deiem que era fora de viatge i al dia següent ja no ho recordava.

Personalment només tinc paraules d’agraïment cap a ella. Els meus avis em van acollir amb tan sols 18 anys al seu pis. Jo havia de venir a desgana a Barcelona, a repetir el COU. I, ves per on, de l’any que menys esperava, més profit en vaig treure en molts sentits. Ja ho diuen que els avis estan per malcriar, oi?

Feia el que volia. L’avi era el meu confident i l’àvia, la meva còmplice… ho tenia ben muntat…i a més, teníem l’Enriqueta, una gran senyora d’Igualada que havia cuidat el tiet Rogeli i que cuinava de por!!!

A tall d’anècdota us n’explicaré una de molt bona de quan vaig viure amb ells. No cal entrar en detalls, però el pis on ara viuen els meus pares era buit aleshores i jo en tenia les claus. Allò em va servir per quedar amb alguna noia… un cop, impossible oblidar-se’n, l’àvia, que també tenia claus, va pujar al pis perquè va sentir sorolls i, sense saber que jo hi era, va entrar. Vaig sortir amb la roba a mig posar…

Em volia fondre. Ella, solemne -com quan fumava un cigarret-, no va dir res. Va girar cua i va desaparèixer. Quan vaig baixar al principal, envaït per la vergonya, la meva àvia m’havia preparat un entrepà gegant de truita  a la francesa i em va dir: “Va, menja algo que deus tenir molta gana després de tanta feina”.

Era única i fins al darrer moment ens deia a tots el molt que ens estimava. A l’Olga, la dona que estava amb ella i que tant bé l’ha cuidat aquesta darrers anys, a ma mare constantment, al meu pare -del que n’estava molt orgullosa que fos la parella de la seva filla- i a tots nosaltres, els nets.

El geni que sempre havia tingut es va anar apagant -malgrat algun rampell puntual que ens feia riure a tots- per convertir-se en una dona agraïda a la vida i als seus.

Descansa en pau àvia, brinda amb el cava que tant us agradava a tu i a l’avi i dóna records per allà dalt!!!

T’estimo.

Kasky

Anuncios

Perder a un amigo

Pasaban pocos minutos de las 9.30 horas.

La mañana era muy gris en Barcelona. Demasiado. El frío se me había colado entre la camisa y los huesos.

A punto de desayunar, a punto de abrir La Vanguardia del miércoles, me entero que he perdido a un amigo.

Miquel, estaba en el avión accidentado de ayer en los Alpes.

Sigo en estado de shock. Trato de comprender qué ha cambiado respecto a ayer. No tengo respuestas. Bueno sí, una: Miquel ya no está.

Ayer mientras retwiteaba, mientras repasaba noticias relacionadas con el accidente, mientras veía el canal 24h de televisión, pensé… “que putada si te ves involucrado directa o indirectamente en este tipo de desgracias”.

Esta mañana, una fría llamada de la mujer de mi primo Oriol me confirmaba lo peor. Yo desayunando en mi querida La Marmota, con la portada de La Vanguardia delante… No he podido evitar derrumbarme y echarme a llorar…

Al llegar al curro leo el mail de su esposa. Simple. Dos líneas. Duro y triste. Diametralmente opuesto a como era Miquel.

No puedo volver a atrás. No puedo recuperarle.

Hace hoy justo una semana me lo encontré en la cola del cole de su hijo Oriol. Es el mismo que el de mis sobrinos. Me dijo estar harto de viajar a Alemania… yo no tenia ni idea que su vuelo era el del trágico suceso…

Quedamos para charlar con más calma -hacia algún tiempo que no nos veíamos-, quedamos para montar una barbacoa o una calçotada o cualquier excusa para vernos junto a mis primos.

Ese miércoles me marché contento tras verle. Siempre me arrancaba una sonrisa. Siempre de buen humor. Mucho trabajo, muchos viajes, pero siempre tiempo para sacar un chiste simpático, unas risas tontas…

Nunca sabemos qué nos deparará la vida. De un zarpazo se lo puede llevar todo. Es por ello que, aunque suene a tópico hay que aprovechar cada minuto. Cada segundo con los tuyos. Con tu pareja, con tu familia, con los amigos.

Yo tengo la suerte de tener pocos, pero muy buenos.

Estés donde estés -todavía sueño que te hayas quedado perdido por las montañas y hayas montado tu propia tienda de campaña para bajar en moto como te gustaba-, nunca te voy a olvidar. Mi infancia, mi adolescencia y veranos de juventud van muy ligados a ti.

T’estimo Miquel. Tant jo com els cosins et trobarem molt a faltar

Kasky

La por a perdre

Feia molt que en tenia ganes.

Feia molt que en tenia ganes d’explicar què és la por per a mi.

La por és una sensació de merda. Així de clar.

La por ens bloqueja a l’hora de prendre decisions importants.

Com combatre-la? Enfrontan-t’hi.
Com t’hi enfrontes? Això no és tant senzill.

No et lleves d’un dia per l’altre i decideixes que seràs un ‘kamikaze’ i t’enfrontaràs a totes les teves pors. No.

Tot forma part d’un procès. D’un camí, d’un trajecte de lluita constant contra un mateix.

Constantment ens preguntem… Per què no ho he fet abans? Per què no t’has atrevit? Per què no has actuat?
Massa perquès junts… Difícils preguntes per respondre.

El cas és que sempre hi ha una resposta per tot. Sempre la tindràs. Fins i tot entraràs en el cercle viciós de l’auto-convenciment. Malament… Tampoc és el camí.

El camí és anar vencent els teus propis fantasmes.

El primer pas és adonar-se’n de les teves febleses. El segon, començar a pensar en com podries combatre-les sense patir (complicat). I el tercer, és triar les eines. Per això, una bona terapia és positiva.

Aquest patiment, però, que pot arribar perfectament, hem de saber reconduïr-lo. Hem de saber dominar-lo.

Crec, sense ser ni molt menys un erudit en la matèria -i parlant amb coneixement de causa-, que el millor és que saps que pots. Saber és poder.

I el més important, quan entres en aquesta espiral de pujades i baixades constants que et donen una sensació d’inestabilitat brutal, és començar per adonar-te’n de quin peu és més coixa la teva taula.

Quants no ens hem arriscat per por a perdre? Quants no hem perdut amics, amors o companys per no ser clar? Per no parlar…

Deixe-vos de whatts (quin mal ha fet), deixe-vos de cartes (boniques però al cap i a la fi paper mullat)… parleu cara a cara amb els vostres caps, amb les vostres parelles, amb els vostres amics, amb els vostres amors incondicionals, amb la vostra família… Parleu i poseu les cartes sobre la taula.

Ni cartes marcades ni jockers… tot clar…I serà el primer pas per combatre aquesta maleïda por a perdre.

La Marmota

La Marmota

Hace apenas tres meses que han abierto y ya se han hecho un hueco en uno de los barrios más emergentes de la Barcelona actual.

L’Eixample esquerre (el ensanche, como dicen algunos) se está llenando últimamente de cafés con encanto, de bares molones, de sitios donde el ‘vermut’ ya se ha convertido en algo más que un licor y en algo menos que una excusa antes de comer.

Con todo, el pequeño y coqueto café que regentan dos chicas que llevan María por nombre -una finlandesa y otra sevillana- ha conseguido captar la esencia de los que buscamos algo distinto, de los que buscamos paz.

Esa paz es la que yo encontré hará un mes…

Desde ese día, mi cita con La Marmota se ha convertido en algo más que obligatorio. Y es que sienta muy bien entrar en un sitio donde todo son caras y voces amables, en la que escuchas de fondo música tranquila, de esa que te permite concentrarte y meterte de lleno en un libro, o de esa que te permite conversar pausadamente con alguien que te importa.

Entrando a mano derecha, una gran mesa es el centro del café. Muebles simples, de madera reciclada, con buenos cogines… Simpleza, esa simpleza que de las formas se transporta también al ambiente que genera y alberga La Marmota.

Su página web (www.lamarmotacafe.com) dice: “La Marmota es el conjunto de recuerdos y experiencias que creas cuando viajas, sueñas y disfrutas de los pequeños placeres de la vida.”

Pues sí, uno de esos pequeños placeres, a parte de lo que te ofrece en sí la atmósfera del local y sus propietarias, es su comida.Personalmente, tengo una debilidad: Los Molletes. Un pequeño pan típico de las tierras del sur. Un pan sin cocer del todo, que termina siendo orgásmico cuando está recién tostado. Lo recomiendo…

A parte de eso, los pasteles (el de zanahoria es espectacular) o los ‘brownies’ son escandalosamente buenos. Te entran por la vista y los saboreas con el alma! De llorar!

Los cafés, el té (yo soy adicto al verde con hielo) y hasta la cerveza sientan de miedo.

Ya lo sabéis, en Comte Borrell 107, tenéis una cita con La Marmota.

Present Tense

Diu una cançó del meu grup de música favorit, Pearl Jam, que a la vida tens dues opcions: quedar-te sol digerint penes passades o te’n pots adonar i arribar a un acord amb tu mateix, ja que tu ets l’únic que pots perdonar-te.

La cançó és diu ‘Present Tense’ i, personalment, quan l’escolto em suposa una injecció a la vena d’adrenalina, i d’optimisme per tractar de tancar ferides i de veure les coses des d’un altre prisma.

Amb tot això que explico en aquest primer i no sé si serà el darrer dels meus escrits en aquest blog que avui engego, només tracto d’animar a aquells que veuen el got mig buit. Jo he estat durant molt temps -encara em costa- un d’ells.

El meu pare, home pràctic i optimista per naturalesa, s’ha passat mitja vida dient-me que els passatges que un té al llarg de la vida son com les carpetes i que hem d’aprendre i saber tancar-les quan toca.

He viscut moltíssimes coses en els meus 40 anys de vida, segurament moltes més que qualsevol. Potser algunes menys que d’altres, però deixem-ho en suficients com per haver tingut bons, mals i moments diferents. Tots, tots aquests moments son dins meu. Formen part de l’ADN de cadascú, com bé explica l’admirada i jove Mariona Isern en els seus escrits.

Ha arribat el moment doncs de fer una passa endavant. Ha arribat el moment de seguir creixent com a persona i ha arribat el moment de pensar en mi.

Per arribar a un punt de catàrsi personal com en el que em trobo ara mateix no em calen moltes eines. Les millors, la família la salut i l’estima dels amics, les tinc.

Necessito, però, no aturar-me. Seguir i seguir per continuar veient que tot el que m’ha passat té un perquè.

M’he fet un fart de llegir i subratllar llibres d’autoajuda, de sentir-me útil amb el que faig -encara que sigui canviar una bombeta fosa de fa mesos-, de parlar llargues hores amb un psicòleg i de tornar a respirar vida.

I és el que penso continuar fent d’ara en endavant. Si alguna lliçó he aprés de tot plegat és que primer soc jo i després…jo, sense oblidar mai els que han fet que mai caminés sol del tot.

Fa uns quants anys ja, un bon amic, va dir a la seva roda de premsa de comiat, que “mai es massa tard per tornar a començar” i això és el que estic fent, tornar a començar però amb més força que mai.

Només puc dir-vos que soc un ésser molt afortunat. Tinc la familia desitjada i això que diuen que no es trien… que et toquen… doncs a mi m’ha tocat la grossa, què voleu que us digui. Tinc bons amics. I, a més, he tingut la gran sort de compartir moments de la meva vida amb persones extraordinàries.

Ara, però, el comptador torna a estar a zero en tots els sentits. Bé, només n’hi ha un que no canvia, JO. Però ja us ben asseguro que l’esma i les ganes són totalment diferents.

Toca doncs pensar en el que sempre has volgut. Cuidar de tu.