Present Tense

Diu una cançó del meu grup de música favorit, Pearl Jam, que a la vida tens dues opcions: quedar-te sol digerint penes passades o te’n pots adonar i arribar a un acord amb tu mateix, ja que tu ets l’únic que pots perdonar-te.

La cançó és diu ‘Present Tense’ i, personalment, quan l’escolto em suposa una injecció a la vena d’adrenalina, i d’optimisme per tractar de tancar ferides i de veure les coses des d’un altre prisma.

Amb tot això que explico en aquest primer i no sé si serà el darrer dels meus escrits en aquest blog que avui engego, només tracto d’animar a aquells que veuen el got mig buit. Jo he estat durant molt temps -encara em costa- un d’ells.

El meu pare, home pràctic i optimista per naturalesa, s’ha passat mitja vida dient-me que els passatges que un té al llarg de la vida son com les carpetes i que hem d’aprendre i saber tancar-les quan toca.

He viscut moltíssimes coses en els meus 40 anys de vida, segurament moltes més que qualsevol. Potser algunes menys que d’altres, però deixem-ho en suficients com per haver tingut bons, mals i moments diferents. Tots, tots aquests moments son dins meu. Formen part de l’ADN de cadascú, com bé explica l’admirada i jove Mariona Isern en els seus escrits.

Ha arribat el moment doncs de fer una passa endavant. Ha arribat el moment de seguir creixent com a persona i ha arribat el moment de pensar en mi.

Per arribar a un punt de catàrsi personal com en el que em trobo ara mateix no em calen moltes eines. Les millors, la família la salut i l’estima dels amics, les tinc.

Necessito, però, no aturar-me. Seguir i seguir per continuar veient que tot el que m’ha passat té un perquè.

M’he fet un fart de llegir i subratllar llibres d’autoajuda, de sentir-me útil amb el que faig -encara que sigui canviar una bombeta fosa de fa mesos-, de parlar llargues hores amb un psicòleg i de tornar a respirar vida.

I és el que penso continuar fent d’ara en endavant. Si alguna lliçó he aprés de tot plegat és que primer soc jo i després…jo, sense oblidar mai els que han fet que mai caminés sol del tot.

Fa uns quants anys ja, un bon amic, va dir a la seva roda de premsa de comiat, que “mai es massa tard per tornar a començar” i això és el que estic fent, tornar a començar però amb més força que mai.

Només puc dir-vos que soc un ésser molt afortunat. Tinc la familia desitjada i això que diuen que no es trien… que et toquen… doncs a mi m’ha tocat la grossa, què voleu que us digui. Tinc bons amics. I, a més, he tingut la gran sort de compartir moments de la meva vida amb persones extraordinàries.

Ara, però, el comptador torna a estar a zero en tots els sentits. Bé, només n’hi ha un que no canvia, JO. Però ja us ben asseguro que l’esma i les ganes són totalment diferents.

Toca doncs pensar en el que sempre has volgut. Cuidar de tu.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s