La llum de la cigarreta ja no hi és.
L’estampa d’ella, al silló oreller, mirant la televisió i amb una cigarreta encesa ja no la tornarem a veure.
Més enllà del que pugui semblar un dia trist, avui és un dia per sentir-se orgullós d’ella, de l’àvia Àurea, de la besàbia, de la mare de ma mare.
Ha viscut 100 anys, quatre mesos i vuit dies exactament i els ha viscut sempre envoltada de la gent que l’estimava .Se n’ha anat sense fer soroll, en pau, adormida com la vaig trobar ahir pel matí al seu llit.
L’àvia si d’una cosa li agradava presumir era de família… i el fet de tenir-nos tant a prop -ella vivia al principal- i nosaltres al primer-, va ser clau per a una relació única.
Vidua fa 16 anys, la pèrdua del meu avi Ramon va ser un cop dur. Eren una parella extraordinària. Ella, tot un geni, ell, un simpàtic que ja l’havia enamorat anys enrere i que va tornar a enamorar-la quan el meu avi va quedar vidu per primer cop.
L’Àurea havia nascut a Palau d’Englesola, a Lleida. Tenia tres germans: un capellà, una monja i un empresari d’èxit. De tots n’estava super orgullosa, però si per algú sentia devoció va ser pel tiet Rogeli. El maleït càncer se’l va endur quan encara tenia molt a dir…
Havia treballat molts anys a Telefònica. La guerra li va dur la seva part de desgràcia, perquè va quedar vidua del seu primer marit, però anys més tard, tornaria amb el seu gran amor, l’avi Ramon. Una bonica història de retrobaments en temps convulsos que ara té un final allà on sigui que es retrobin.
La pèrdua del seu fill Ramon també va ser un cop duríssim, però més a nivell familiar, ja que ella, per sort de tots, començava a tenir una memòria selectiva, i com el meu oncle estava constantment viatjant, sempre li deiem que era fora de viatge i al dia següent ja no ho recordava.
Personalment només tinc paraules d’agraïment cap a ella. Els meus avis em van acollir amb tan sols 18 anys al seu pis. Jo havia de venir a desgana a Barcelona, a repetir el COU. I, ves per on, de l’any que menys esperava, més profit en vaig treure en molts sentits. Ja ho diuen que els avis estan per malcriar, oi?
Feia el que volia. L’avi era el meu confident i l’àvia, la meva còmplice… ho tenia ben muntat…i a més, teníem l’Enriqueta, una gran senyora d’Igualada que havia cuidat el tiet Rogeli i que cuinava de por!!!
A tall d’anècdota us n’explicaré una de molt bona de quan vaig viure amb ells. No cal entrar en detalls, però el pis on ara viuen els meus pares era buit aleshores i jo en tenia les claus. Allò em va servir per quedar amb alguna noia… un cop, impossible oblidar-se’n, l’àvia, que també tenia claus, va pujar al pis perquè va sentir sorolls i, sense saber que jo hi era, va entrar. Vaig sortir amb la roba a mig posar…
Em volia fondre. Ella, solemne -com quan fumava un cigarret-, no va dir res. Va girar cua i va desaparèixer. Quan vaig baixar al principal, envaït per la vergonya, la meva àvia m’havia preparat un entrepà gegant de truita a la francesa i em va dir: «Va, menja algo que deus tenir molta gana després de tanta feina».
Era única i fins al darrer moment ens deia a tots el molt que ens estimava. A l’Olga, la dona que estava amb ella i que tant bé l’ha cuidat aquesta darrers anys, a ma mare constantment, al meu pare -del que n’estava molt orgullosa que fos la parella de la seva filla- i a tots nosaltres, els nets.
El geni que sempre havia tingut es va anar apagant -malgrat algun rampell puntual que ens feia riure a tots- per convertir-se en una dona agraïda a la vida i als seus.
Descansa en pau àvia, brinda amb el cava que tant us agradava a tu i a l’avi i dóna records per allà dalt!!!
T’estimo.
Kasky
kaskycascante 